L’Anna i la seva Vivència de la Maternitat

Foto de Càmera Obscura-Lloret de Mar

 

El dia que em vaig assabentar que esperava un fill vaig viure una estranya barreja d’emocions. Als meus quasi 35, ja m’havia plantejat ser mare, però era quelcom que deixava pendent per quan fos gran, i potser mai m’ho considerava prou encara.

 

Positiu! Vaig trucar de seguida al meu company el qual va quedar ben mut a l’altra banda del telèfon.

 

Nosaltres, l’Anna i l’ Oscar. Mare i pare. Una segueix amb la seva vida, quasi normal. Tot esperant que arribin aquelles famoses 12 setmanes de rigor, on sembla que es pot dir que s’està embarassada sense que l’interlocutor deixi dit entre línies, o potser directament que t’estàs precipitant.

Mai es massa aviat per compartir quan s’és feliç. En aquell moment em vaig posar en contacte amb la Sílvia. Ens havíem conegut per casualitat, i com que tot succeïx quan i com ha de ser, ara sé del cert que he trobat a la Sílvia en el moment encertat de la vida.

Nosaltres vivim a Lloret de Mar, coneguent l’activitat d’Espai Mares a Girona em semblava un luxe poder comptar amb els seus serveis al poble. De seguida em vaig afegir al grup de ioga per embarassades.

El ioga ja feia anys que m’acompanyava en diferents processos de la meva vida, el que proposa la Sílvia és una aproximació molt rica; des de el seu profund coneixement del cos i l’esperit femení com també del moment concret de l’embaràs com a llevadora.

 

Personalment ha representat per mi un acompanyament físic i emocional de gran ajuda. Es crea un espai íntim quan les dones ens trobem per practicar, cantar, xerrar, emocionar-nos…

 

Acompanyant-nos fins quasi arribades les 40 setmanes, donant-nos força unes a les altres, ànims per afrontar la incertesa del part. Per després adonar-nos que en el record, el part dura només uns segons i que la autèntica incertesa és la transformació de dona a mare: la incertesa que dura una vida sencera.

 

El que una llevadora podia aportar-me com a dona, era desconegut per mi fins aquest moment.

 

El meu company i jo vam assistir al curs per a parelles de Part conscient i esferodinàmia a Espai Mares a Girona.

El curs ens va permetre connectar com a parella amb l’embaràs d’una manera que fins abans de les 25 setmanes degut a responsabilitats laborals el futur pare no havia pogut connectar. Es clar que nosaltres com a dones vivim i sentim els canvis de l’embaràs d’una manera molt més directe.

Molts cops els pares no troben la manera per connectar amb aquesta panxa que creix i que creix on el seu nadó va convertint-se cada dia més en una realitat. El futur pare emocionat i feliç va trobar eines per acompanyar el moment del part d’una manera activa, respectuosa, i jo mateixa vaig poder afrontar inseguretats com també resoldre dubtes.

 

En les darreres setmanes d’embaràs, les visites a domicili de la Sílvia m’ajudaven a mantenir-me serena també segura de que tot seguia el seu curs. La Sílvia m’acompanyava amb els seus consells i remeis de dona sabia connectada a la naturalesa d’allò femení.

A les 41 setmanes+2 dies va arribar el dia del part. El dia del part arriba el dia que menys esperes. Era un dia gèlid de desembre en plenes festes de Nadal. Estava cansada de sentir que el part mai és com una s’imagina o desitja. Pensava sovint en allò de que el part és un procés involuntari, sobre el qual no podem intervenir però si posar-hi consciència.

Per aquest motiu rodejar-me de professionals que m’hagin acompanyat en aquest moment amb aquesta sensibilitat em va ajudar a estar predisposada a deixar-me portar en la vivència del dolor, en transformar-lo per comprendre’l com a l’Amor en majúscula que s’obria pas dins les meves vísceres. Cada contracció, un sacseig de la vida que s’obre pas.

El meu part no va ser com mai hauria imaginat. Després de 12 hores d’acompanyament natural i respectuós en la dilatació a l’Hospital Sta. Caterina de Girona va haver-hi complicacions. Una cesària em va donar la oportunitat de ser mare. Una cesària necessària va ser el meu part natural.

 

De la por que vaig viure i dels tremolors, de com totes les expectatives es veuen seccionades amb el mateix bisturí que em va seccionar l’úter, de tot això ja no necessito parlar-ne. Ja que gràcies a l’acompanyament postpart que em va oferir la Sílvia vaig poder curar la ferida física i emocional.

 

He pogut acceptar el meu part transformant la por i la ràbia en el descobriment de l’amor incondicional de ser mare. Aquest és l’autèntic ioga que he aprés de la Sílvia.

 

Demà el meu fill i jo complim 7 mesos, ell de vida, jo de vida de mare. Fins ara 7 mesos de lactància materna exclusiva que tot i no haver tingut complicacions greus, no ha estat un camí de roses com moltes mares sabeu. Ingurgitacions, obstruccions, riscos de mastitis…

El puerperi va ser especialment dur degut a que el meu fill patia el còlic del lactant. Hores i hores plorant sense consol on ploràvem els dos, ell pels còlics, jo molts cops per a la desesperació. Gràcies a l’atenció personalitzada de la Sílvia ho vam poder superar tot i seguir la lactància amb èxit.

 

La darrera activitat que em realitzat han estat 3 mesos de Ioga per a mares i nadons, i que un cop més hem gaudit de l’experiència amb d’altres mares primerenques com jo mateixa.

En la vida del cada dia, aconseguir fer-nos un lloc per nosaltres mateixes i els nostres fills és com un regal. I la Sílvia conscient d’aquest fet cuida les classes de manera personalitzada convertint el ioga en un espai de joc, gaudi i relaxació.

El dia de la darrera classe de ioga compliem 15 mesos d’acompanyament en l’embaràs i criança.

Gràcies Sílvia per estimar tant la teva feina.

 

Vull agraïr a l’Anna, aquest relat que m’ha arribat al cor i a l’ànima.

També donar les gràcies per cedir-nos la foto de l’inici, feta per Càmera Obscura de Lloret de Mar.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *